Caminem pels carrers de Madrid quan ens entra la gana i una espècie de pànic m’aborda perquè sóc conscient que portem massa hores en aquesta ciutat sense haver anat a fer les típiques tapes. De sobte algú pronuncia les paraules “Anem a tal bar, que fan unes bones tapes” i confirma que tots els meus temors es faran realitat.
Al cap d’una estona entrem en un local rebentat de persones. Evidentment les poques taules que hi ha estan ocupades i amb prou feina hi ha lloc a la barra. Un de nosaltres s’acosta a cridar a un cambrer i comença a ordenar un seguit de coses que ni tan sols puc sentir perquè hi ha un xivarri infernal. Tot i això no em preocupa perquè m’agrada tot.
Arriben les canyes i repartim les set copetes entre les set persones que som. Busco un lloc on deixar la jaqueta però no en trobo, així que me la deixo posada perquè, en el fons, no me la puc ni treure perquè tampoc tinc cap lloc on sostenir la copa. Miro al voltant i només veig gent atipant-se de de les coses més insanes que em pugui imaginar. M’adono, però no em sorprèn gens, que com més gran és la gent, més panxa fa. No sóc un apassionat de l’anorèxia, però no trobo malament que es conservi una mica la línia, per poder córrer una mica si més no, o per no acabar morint amb les venes taponades. M’és igual, que facin el que els doni la puta gana.
Comencen a arribar els plats, que van col•locant a sobre la barra. Jo veig que cada un dels meus acompanyants ja té una forquilla i jo no, perquè no arribo a agafar-la. Ells comencen a devorar. Em moro de gana, però només em puc dedicar a buscar l’estratègia que utilitzaré per sostenir la copa, agafar una forquilla, una llesca de pa, tallar un tros de truita de patates, acostar-me’l a la boca i encertar sense tirar-ho tot per terra.
El menjar es va acabant i m’ho miro amb cara de molta pena. De sobte algú s’adona de la meva situació i m’acosta un plat. Ho agraeixo i agafo un tros del contingut, però igualment no tinc pa. En demano, però la safata ja és buida. És igual, se’n demana més.
El porten i per fi aconsegueixo el tros de pa, però ja no tinc gairebé res amb què menjar-me’l. Escuro la salsa que ha quedat en un plat. Just quan estic fent això veig un tio que fa el mateix, però amb la llengua, i jo deixo el pa al plat. Ens acabem la cervesa i marxem. Pago com tots. I no és gens barat.
Al cap d’una estona ens fiquem en un altre bar i es repeteix l’operació. Quan es decideix per majoria que ja s’ha sopat, em paro en un bar per comprar-me un entrepà i em diuen “Sí que menges tu!”. “My balls”, penso jo.
En tot aquest procés reconec que hi ha molts factors que fallen en la meva manera de ser a l’hora d’anar a fer tapes, diguem que menjar d’aquesta manera i jo som incompatibles.
Potser és veritat que sóc especialment maniàtic amb certs aspectes, ho reconec, com per exemple que no m’agradi que la gent em vegi menjar, o que algú em demani un glop de la coca-cola de llauna que m’estic bevent, o que em robin les patates fregides que m’estic guardant pel final, o el fet que no pugui menjar sense pa, però si prescindeixo de totes aquestes manies que considero molt personals i segurament excessivament obsessives, per fixar-me en tot allò que crec que són normes de conducta més aviat normals (o que haurien de ser normals), com esperar que l’altre gent també mengi, mirar que tothom tingui de tot, ser equivalents en el repartiment, parlar sense cridar, no empènyer, tenir un lloc on recolzar les coses, etc. veig que el meu odi a les tapes està prou fonamentat.
Odio la fritanga, odio menjar dret, odio compartir plat, odio haver de mesurar si he menjat igual que els altres, odio haver de pagar el mateix sabent que he menjat menys, odio que la gent em tiri empentes quan estic mastegant, odio que el plat de braves s’acabi sense haver-les tastat, odio menjar amb la jaqueta posada o optar per deixar-la en algun lloc on acabarà caient a terra, odio les forquilles petites, odio que no posin amanides, odio que surti molt més car que anar al grec, odio no atipar-me, odio els tovallons de paper...
Anar de tapes és una puta merda i tots ho sabeu.
Al cap d’una estona entrem en un local rebentat de persones. Evidentment les poques taules que hi ha estan ocupades i amb prou feina hi ha lloc a la barra. Un de nosaltres s’acosta a cridar a un cambrer i comença a ordenar un seguit de coses que ni tan sols puc sentir perquè hi ha un xivarri infernal. Tot i això no em preocupa perquè m’agrada tot.
Arriben les canyes i repartim les set copetes entre les set persones que som. Busco un lloc on deixar la jaqueta però no en trobo, així que me la deixo posada perquè, en el fons, no me la puc ni treure perquè tampoc tinc cap lloc on sostenir la copa. Miro al voltant i només veig gent atipant-se de de les coses més insanes que em pugui imaginar. M’adono, però no em sorprèn gens, que com més gran és la gent, més panxa fa. No sóc un apassionat de l’anorèxia, però no trobo malament que es conservi una mica la línia, per poder córrer una mica si més no, o per no acabar morint amb les venes taponades. M’és igual, que facin el que els doni la puta gana.
Comencen a arribar els plats, que van col•locant a sobre la barra. Jo veig que cada un dels meus acompanyants ja té una forquilla i jo no, perquè no arribo a agafar-la. Ells comencen a devorar. Em moro de gana, però només em puc dedicar a buscar l’estratègia que utilitzaré per sostenir la copa, agafar una forquilla, una llesca de pa, tallar un tros de truita de patates, acostar-me’l a la boca i encertar sense tirar-ho tot per terra.
El menjar es va acabant i m’ho miro amb cara de molta pena. De sobte algú s’adona de la meva situació i m’acosta un plat. Ho agraeixo i agafo un tros del contingut, però igualment no tinc pa. En demano, però la safata ja és buida. És igual, se’n demana més.
El porten i per fi aconsegueixo el tros de pa, però ja no tinc gairebé res amb què menjar-me’l. Escuro la salsa que ha quedat en un plat. Just quan estic fent això veig un tio que fa el mateix, però amb la llengua, i jo deixo el pa al plat. Ens acabem la cervesa i marxem. Pago com tots. I no és gens barat.
Al cap d’una estona ens fiquem en un altre bar i es repeteix l’operació. Quan es decideix per majoria que ja s’ha sopat, em paro en un bar per comprar-me un entrepà i em diuen “Sí que menges tu!”. “My balls”, penso jo.
En tot aquest procés reconec que hi ha molts factors que fallen en la meva manera de ser a l’hora d’anar a fer tapes, diguem que menjar d’aquesta manera i jo som incompatibles.
Potser és veritat que sóc especialment maniàtic amb certs aspectes, ho reconec, com per exemple que no m’agradi que la gent em vegi menjar, o que algú em demani un glop de la coca-cola de llauna que m’estic bevent, o que em robin les patates fregides que m’estic guardant pel final, o el fet que no pugui menjar sense pa, però si prescindeixo de totes aquestes manies que considero molt personals i segurament excessivament obsessives, per fixar-me en tot allò que crec que són normes de conducta més aviat normals (o que haurien de ser normals), com esperar que l’altre gent també mengi, mirar que tothom tingui de tot, ser equivalents en el repartiment, parlar sense cridar, no empènyer, tenir un lloc on recolzar les coses, etc. veig que el meu odi a les tapes està prou fonamentat.
Odio la fritanga, odio menjar dret, odio compartir plat, odio haver de mesurar si he menjat igual que els altres, odio haver de pagar el mateix sabent que he menjat menys, odio que la gent em tiri empentes quan estic mastegant, odio que el plat de braves s’acabi sense haver-les tastat, odio menjar amb la jaqueta posada o optar per deixar-la en algun lloc on acabarà caient a terra, odio les forquilles petites, odio que no posin amanides, odio que surti molt més car que anar al grec, odio no atipar-me, odio els tovallons de paper...
Anar de tapes és una puta merda i tots ho sabeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada