La gent que fa soroll és una puta merda

Aquí hi poso banda sonora i tot.

Un dia vaig agafar el tren, acció que duc a terme sovint,  i em vaig asseure en un seient sense fixar-me gaire en el voltant. Quan vaig haver deixat la maleta i vaig haver tret un llibre per començar a llegir em vaig adonar que al bloc de quatre seients del meu costat hi havia un noi amb unes sabates Nike, pantalons amples i alguna peça platejada, potser una gorra. No m’hagués fixat en ell si no hagués estat perquè tenia el mòbil o l’aparell que fos amb música rapera sortint per l’altaveu. Em vaig girar cap a ell i li vaig dir “Baixes a la pròxima, no?”. El noi devia captar la indirecta perquè va treure els cascos i se’ls va posar. Em vaig acomodar al seient i vaig començar a llegir.

El tren va fer la parada oportuna a la següent estació i no em vaig fixar excessivament en la gent que pujava perquè estava llegint. Quan va arrancar vaig quedar-me esgarrifat al sentir una guitarra acústica just als seients del davant on s’havien col·locat un grup de quatre alternatius amb rastes, pantalons estripats del Pull&Bear, alguna dessuadora Adidas, alguna samarreta amb un eslògan per a retardats i sabates d’anar amb skate. El rapero em va mirar en plan “Ara què?”. 

No tenia ganes d’haver de tornar a parlar amb desconeguts tan poc considerats i, sincerament, en aquell moment vaig donar la humanitat bastant per perduda, així que vaig decidir aixecar-me i canviar de vagó. Me’ls devia mirar amb molt mala cara perquè un d’ells em va demanar si em molestaven i jo vaig contestar que sí. Ells es van aixecar i van marxar (gest que considero un detall per part seva) però no sense abans deixar anar un “Nos vamos con la música a otra parte”.

Aquesta frase portava implícita la idea de què jo els estava fent fora i de què a més a més els estava privant de poder manifestar el seu art (o com a mínim jo ho veig així). Jo vaig quedar encantat, evidentment. Però no vaig poder evitar pensar que en les dues situacions havia semblat que jo era el que imposava les meves normes quan en realitat eren ells els que estaven trencant l’únic estat de veritable igualtat en un vagó: el silenci.

Sense tenir en compte que si jo agafo la meva bateria i em poso a tocar dins un vagó ja poden venir amb mòbils, amb guitarres acústiques o amb un puto F-16.

I és que jo sóc un maniàtic perquè em fan ràbia els gossos que borden, els nens que ploren, la gent que parla cridant, els bars amb futbolin, els petards, les obres, els camions i pràcticament totes les coses que sobrepassen els decibels de la normalitat fora de context.

Tot i això entenc que hi ha sorolls que no es poden evitar i, en aquests casos, me n’aparto. 

Ara bé, quan hi ha alguna cosa que es fa per pura diversió o voluntat, em cago una mica en Déu. Quan passa un motero amb la seva Harley de merda a 2 km/h mirant a banda i banda perquè tothom vegi amb claredat que va vestit com un puto maricon, això sí que no té perdó; quan entra un subnormal a dins al metro amb el mòbil a les mans i la música a tota hòstia, una música que no se sent bé perquè no té greus, però que vol compartir amb tots perquè ell és el més dur del vagó, això no té perdó; quan algú posa un gos que borda a tothom que passa pel carrer al balcó d’un bloc de pisos, tampoc; al que hi posa un lloro l’haurien de matar; quan en un lloc públic hi ha un grup de persones que discuteixen i un d’ells eleva el volum perquè tothom senti quina és la seva opinió (d’endarrerit sempre), només perquè té ganes de cridar l’atenció, la lapidació hauria de ser, no legal, sinó obligatòria.

Tot arriba a l’apoteosi quan les persones estan disposades a defensar les seves idees, o equips de futbol, o la merda que sigui que les empenyi a seguir vivint, quan creuen que la seva és la única veritat i així es consideren a elles mateixes privilegiades i superiors a les altres perquè creuen saber alguna cosa que l’altra gent no sap i tenen la necessitat de mostrar-ho a totes les persones que es topen amb elles. M’avorriu molt. M’avorriu perquè NO SABEU ABSOLUTAMENT RES. Sí, tu, no miris al costat, parlo de tu.

Si us plau, calleu tots d’una puta vegada perquè sou tots merda.

La pel·lícula de Thor és una puta merda

Sincerament, no he buscat gaire informació sobre els resultats obtinguts per aquesta pel·lícula, i per sort jo me la vaig baixar i no he contribuït a subvencionar aquest avort de la indústria de Hollywood, però si es té en compte la campanya publicitària que van dur a terme es podia arribar a pensar que era la “nova” pel·lícula de superherois després de The dark knight. Fills de puta.

Abans de continuar m’agradaria comentar que jo no sóc un gran virtuós de les arts plàstiques, o sigui: sóc daltònic i no sé combinar amb dignitat dos colors; tampoc sé posar una càmera per fer una bona foto; no sé quin pla va bé per a cada fragment de diàleg; no sé dir si un quadre està ben fet o no; ni tan sols sé posar un pòster a la paret; en resum, sóc nefast per tot allò exclusivament visual. 

 
Per això mateix quan, després de contemplar una obra, trec la conclusió que a nivell visual està ben feta, és que està MOLT ben feta. Això em va passar, per exemple, amb el film The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford. És clar que quan passa el contrari i començo a pensar que una cosa està mal feta a nivell visual, és que està MOLT mal feta. 

 
Tornant a Thor, em sembla inconcebible que algú posés diners per fer aquesta gran merda, que algú la fes i tingués els collons de presentar-se a davant dels productors executius amb això sense suïcidar-se després, i comprovar com, amb una bona campanya, és igual el que ofereixis perquè la gent no té criteri. 

 
Tot i això la novetat no és que s’hagi fet una mala pel·lícula de superherois, ja que hi ha centenars d’antecedents d’herois violats per la gran pantalla, per exemple en Hulk, els Quatre Fantàstics, l’Spiderman, en Goku (a aquests els haurien d’executar al mig de Beverly Hills) i fins i tot alguna entrega de Batman. El més fort de tot és que està MOLT mal feta a tots els nivells perquè no només el guió és nefast, sinó que a nivell visual és un insult. 

 
Per acabar només deixaré algunes captures que espero que trobeu tan vomitives com les trobo jo. Estudiants de Comunicació Audiovisual i de l’ESCAC, això és el que NO heu de fer.

Per cert, si algú la va anar a veure al cine que em digui si jo em vaig confondre i em vaig baixar la versió que van preparar els d'Antena 3.

Per passos: primer els efectes especials, què és això? QUÈ ÉS AIXÒ?!

Ho trobo increïble, però els extres també són del milloret que van trobar i aquestes caigudes crec que ho demostren.

Seriosament, per què li heu fet aquest pla a la Natalie Portman fills de puta? Què us ha fet aquesta preciositat perquè vulgueu aniquilar-li la bellesa?

I aquest del protagonista amb els col·legues de fons en ple clímax de la pel·lícula és el punt que faltava per acabar de convertir una obra normal en una obra mestra. Us felicito.

Espero que no THORnin a fer cap pel·lícula.

Anar de tapes és una puta merda

Caminem pels carrers de Madrid quan ens entra la gana i una espècie de pànic m’aborda perquè sóc conscient que portem massa hores en aquesta ciutat sense haver anat a fer les típiques tapes. De sobte algú pronuncia les paraules “Anem a tal bar, que fan unes bones tapes” i confirma que tots els meus temors es faran realitat.

Al cap d’una estona entrem en un local rebentat de persones. Evidentment les poques taules que hi ha estan ocupades i amb prou feina hi ha lloc a la barra. Un de nosaltres s’acosta a cridar a un cambrer i comença a ordenar un seguit de coses que ni tan sols puc sentir perquè hi ha un xivarri infernal. Tot i això no em preocupa perquè m’agrada tot.

Arriben les canyes i repartim les set copetes entre les set persones que som. Busco un lloc on deixar la jaqueta però no en trobo, així que me la deixo posada perquè, en el fons, no me la puc ni treure perquè tampoc tinc cap lloc on sostenir la copa. Miro al voltant i només veig gent atipant-se de de les coses més insanes que em pugui imaginar. M’adono, però no em sorprèn gens, que com més gran és la gent, més panxa fa. No sóc un apassionat de l’anorèxia, però no trobo malament que es conservi una mica la línia, per poder córrer una mica si més no, o per no acabar morint amb les venes taponades. M’és igual, que facin el que els doni la puta gana.

Comencen a arribar els plats, que van col•locant a sobre la barra. Jo veig que cada un dels meus acompanyants ja té una forquilla i jo no, perquè no arribo a agafar-la. Ells comencen a devorar. Em moro de gana, però només em puc dedicar a buscar l’estratègia que utilitzaré per sostenir la copa, agafar una forquilla, una llesca de pa, tallar un tros de truita de patates, acostar-me’l a la boca i encertar sense tirar-ho tot per terra.

El menjar es va acabant i m’ho miro amb cara de molta pena. De sobte algú s’adona de la meva situació i m’acosta un plat. Ho agraeixo i agafo un tros del contingut, però igualment no tinc pa. En demano, però la safata ja és buida. És igual, se’n demana més.

El porten i per fi aconsegueixo el tros de pa, però ja no tinc gairebé res amb què menjar-me’l. Escuro la salsa que ha quedat en un plat. Just quan estic fent això veig un tio que fa el mateix, però amb la llengua, i jo deixo el pa al plat. Ens acabem la cervesa i marxem. Pago com tots. I no és gens barat.

Al cap d’una estona ens fiquem en un altre bar i es repeteix l’operació. Quan es decideix per majoria que ja s’ha sopat, em paro en un bar per comprar-me un entrepà i em diuen “Sí que menges tu!”. “My balls”, penso jo.

En tot aquest procés reconec que hi ha molts factors que fallen en la meva manera de ser a l’hora d’anar a fer tapes, diguem que menjar d’aquesta manera i jo som incompatibles.

Potser és veritat que sóc especialment maniàtic amb certs aspectes, ho reconec, com per exemple que no m’agradi que la gent em vegi menjar, o que algú em demani un glop de la coca-cola de llauna que m’estic bevent, o que em robin les patates fregides que m’estic guardant pel final, o el fet que no pugui menjar sense pa, però si prescindeixo de totes aquestes manies que considero molt personals i segurament excessivament obsessives, per fixar-me en tot allò que crec que són normes de conducta més aviat normals (o que haurien de ser normals), com esperar que l’altre gent també mengi, mirar que tothom tingui de tot, ser equivalents en el repartiment, parlar sense cridar, no empènyer, tenir un lloc on recolzar les coses, etc. veig que el meu odi a les tapes està prou fonamentat.

Odio la fritanga, odio menjar dret, odio compartir plat, odio haver de mesurar si he menjat igual que els altres, odio haver de pagar el mateix sabent que he menjat menys, odio que la gent em tiri empentes quan estic mastegant, odio que el plat de braves s’acabi sense haver-les tastat, odio menjar amb la jaqueta posada o optar per deixar-la en algun lloc on acabarà caient a terra, odio les forquilles petites, odio que no posin amanides, odio que surti molt més car que anar al grec, odio no atipar-me, odio els tovallons de paper...

Anar de tapes és una puta merda i tots ho sabeu.

Que triï la majoria és una puta merda: Prova 01

Com que aquest bloc es basa en la màxima que estableix que la majoria de persones del món són subnormals i per això la majoria decisions que es prenen a nivell general, des de les eleccions polítiques fins a les llistes d’èxits musicals, són errònies, faré un exhaustiu treball de camp en què aniré anotant proves per demostrar la certesa de la nostra teoria. El mètode que utilitzaré serà, evidentment, l’inductiu, o sigui, no ho explico collons, busqueu-ho a l’enciclopèdia que si passeu aquí és que sabeu llegir.

Prova número 1: és trivial, però és la que avui m’he trobat. A la plaça de toros de les Arenes, convertida ara en un centre comercial, hi ha un ascensor que et puja fins al pis superior. Val un euro per viatge i passatger. A dins hi ha escales mecàniques, però avui, a l'ascensor, hi havia cua. 

Sou tots merda.

El xat del Facebook és una puta merda

És trist començar amb una crítica tan banal i dissortada però és un fet que em porta tocant els collons des de fa mesos. Tot recau en què l’arcaic i obsolet programa de missatgeria instantània anomenat -si encara el podeu recordar- Messenger ha estat subsegüentment substituït per l’arxifamós i millor en tots els seus aspectes xat del Facebook.

Fuck you.

No cal tenir gran cosa al cap per adonar-se que, fent servir una opció o l’altre des del PC (ull, no em refereixo a través del mòbil, això és un altre tema que té els seus pros i contres segons aplicacions i model), el programa de Microsoft és millor des de qualsevol punt de vista. Una petita llista de factors que ofereix ho exemplifica fàcilment:

Personalitat

Sans o Serif. Bold o Italic. Personalització de les fonts, de qualsevol tipografia, format o color. Grandària de text segons les capacitats oculars de l’usuari. Icones ben parits i gifs de puta mare.

Personalització amb imatge de fons i capçalera de finestra de conversa si es desitja.


Comoditat

Flexibilitat d’una finestra per conversa. Ocupació de pantalla regulable, possibilitat de tenir multitud de finestres de conversa obertes alhora.

Diversos estats de connexió. No vols molestos avisos sonors: no disponible. Només vols parlar amb una persona sense que la resta et vegi connectat: no connectat. No vols parlar amb algú o no vols que et vegi connectat quan et connectes: bloqueja’l. Etc.


Oci

Possibilitat d’iniciar jocs amb altres usuaris connectats sense necessitat d’una web intermèdia. Mantenir converses alhora en el mateix espai de sempre.

Dames, Reversi o Wurms. Fins i tot algun Trivial de culturilla general o cinema s’hi ha pogut jugar, però enriquir i exercitar la ment és cosa del passat.


Funcionalitat

Transmissió d’arxius entre usuaris, qualsevol mena de format o grandària. Velocitat acceptable d’intercanvi al no dependre d’un servidor intermedi, evita la càrrega d’un usuari i la posterior descàrrega per part de l’altre. Guardat directe en una carpeta de directori triat. Simplement arrastrar un o varis arxius directament a la finestra de conversa triada i fet.

Possibilitat de desar automàticament tot l'historial de conversa amb els teus contactes. Facilitat de trobar-hi una cosa particular sense conèixer la data en què va succeir a través de la cerca de paraules claus.

Enviament de missatges de so instantanis a partir d’un F2. Amb càmera digital; videotrucades també a la distància d’un click sense necessitat de baixar i instal·lar un autoexecutable.

Possibilitat de traçar missatges manuscrits dins la mateixa zona de text. Major riquesa de comunicació: qualsevol cosa que es pugui dibuixar. Fórmules matemàtiques, detalls constructius, mapa/esquema com arribar a X, la teva puta cara... Arrastrar un missatge manuscrit enviat o rebut a la zona de text i modificar-lo indiscriminadament.

Impr pant seguit de Ctrl+V (el que l'humil redactor troba més a faltar).


Un llarg etcètera.



Cap d'aquests factors es poden trobar directament al xat zuckerbergià. I doncs, en quina raó es basa tothom (inclusivament tu, maleït lector) per justificar allò injustificable?

És que... al msn no hi ha ningú connectat, tothom està al Facebook! :D

Per què? Perquè ets merda. Tots sou merda.

Les Dissorts de la Virtut és una puta merda

Benvinguts,

Aquest és el primer post de Les Dissorts de la Virtut, un blog que neix fruit d’un parell de posts publicats al nostre antic blog; el primer és aquest, i el segon podria ser aquest. També neix de la certesa que tenim tots els que hi escrivim de que hi ha moltes coses democràticament qualificades com a bones que realment no ho són.

Per això nosaltres, altruistes de mena, hem decidit obrir aquest espai, concebut a mode de petita ofrena pedagògica del nostre gust refinat i saber il·limitat a la plebs agresta, confusa per la fal·làcia que dicta “sobre gustos no hi ha res escrit”, per reivindicar la condició de “puta merda” de qualsevol cosa que, per molt que ho sigui, no estigui considerada com a tal.

No pretenem alliçonar a ningú, ni delectar el lector amb la nostra acurada prosa; simplement posar en evidència que si hom no coincideix amb el que s’escriurà aquí probablement té el gust al cul.